La Caputxeta com mai l'havíeu vista abans

Geometria descriptiva, perspectiva isomètrica. Aquesta part del temari de les assignatures d'Educació Plàstica i Visual pot resultar la menys interessant per als alumnes de secundària.

Avui vos porte un recurs per a motivar els adolescents i fer-los vore que fins i tot el dibuix tècnic pot ser creatiu. Gaudiu de la Caputxeta isomètrica de Tomas Nilsson.

Keith Haring

Avui fa 25 anys que va morir per la SIDA un dels artistes més singulars de finals del segle XX. Ben cert que Keith Haring tenia un estil diferent i innovador fonamentat en l'increïble control que tenia en el dibuix de la línia.

En aquest vídeo de l'època, es pot apreciar perfectament la seua tècnica perfeccionada en els espais reservats per a publicitat en les parets del metro de Nova York.

Doneu un cop d'ull a les seues creacions en aquest enllaç a Pinterest:

https://www.pinterest.com/search/pins/?q=keith+haring

Fins i tot encara podeu comprar els seus dissenys estampats sobre gran varietat de productes si visiteu la seua Pop Shop online: http://www.pop-shop.com/

Ja per acabar, i possiblement el recurs més interessant, el podeu trobar en la pàgina web de la seua  pròpia fundació The Keith Haring Foundation. En aquest enllaç (http://www.haring.com/!/introduction#.VVTUDfntlBd) es troba la base de dades de totes les seues obres ordenades per categories, algunes d'elles encara visitables en espais públics.

Les comunitats d’aprenentatge

La Revolució Industrial va suposar durant els segles XVIII i XIX un canvi econòmic espectacular. Aquell canvi econòmic també va portar un canvi social profund. Una de les conseqüències de tot això va ser l’aparició dels sistemes d’educació públics en els països industrialitzats de l’època. Aquells sistemes tenien com a objectiu formar els alumnes de les seues aules en futurs treballadors de les indústries. El sistema educatiu es fonamentava en l’autoritat del professor, la subordinació de l’alumne i l’aprenentatge per repetició, quasi sense enteniment, de matèries i continguts que foren útils per a aquells estudiants que eren la potencial mà d’obra de les fàbriques. Tots aquells patrons de comportament responien a l’ordre i obediència social que els poders econòmics volien que es complira.

Avui en dia, tot i els grans canvis que hi ha hagut en la nostra societat, la metodologia que encara regna amb majoria absoluta al sistema educatiu de molts estats, entre ells l’espanyol, és aquella que va sorgir fruit de la societat industrial. La nostra societat, però, ha evolucionat per esdevenir la societat de la informació, en la qual la desigualtat ja no es fonamenta en el poder econòmic, sinó en la facilitat d’accés a aquesta informació. Estem acostumats a escoltar que l’aparició d’internet ha democratitzat l’ensenyament i que ara els coneixements estan a l’abast de tothom. Per tal que això siga realment cert, cal que les institucions públiques posen a l’abast dels més desafavorits l’accés a les noves tecnologies de la informació, igual que la gent amb més recursos el té pels seus propis mitjans.

Al nostre sistema educatiu, però, hi ha iniciatives molt interessants que sorgeixen com a alternatives a la metodologia tradicional d’ensenyament de la que parlàvem més amunt. Les comunitats d’aprenentatge naixen als anys setanta per superar les desigualtats originades per la nova societat de la informació. Aquestes són molt més que un mètode pedagògic. Són projectes que organitzen els centres escolars d’una manera diferent de la que estem acostumats. Les comunitats d’aprenentatge proposen una integració global de tots i totes en el procés d'ensenyament-aprenentatge: integració d’alumnes avantatjats i alumnes amb dificultats; integració de la diversitat cultural; superació de les desigualtats sexistes; integració de les famílies, associacions i grups.

Les comunitats d’aprenentatge fonamenten la seua manera de fer en l’aprenentatge dialògic. Això és, ni més ni menys, que la democràcia més pura portada a l’escola. Mares, pares, familiars, associacions de tots tipus, mestres, experts i voluntaris prenen totes les decisions educatives. Entre tots decideixen quina serà l’educació que rebran els seus infants, estableixen quines són les necessitats a satisfer i planifiquen l’ordre de prioritats d’aquestes. Com el seu nom indica, són comunitats gestionades de forma grupal que, tot i haver de complir el currículum oficial, poden decidir com és l’aprenentatge dels alumnes. En el meu punt de vista, és una manera d’actuar que respecta la diversitat cultural i s’oposa frontalment a l’homogeneïtzació que ens volen imposar els poders econòmics a través dels polítics que ens governen.

El mètode d’integració que es proposa des de les comunitats d’aprenentatge, ha portat a vore una llum en la resolució d’una integració històricament pendent a casa nostra, com és la convivència amb la cultura gitana. Des que es va recuperar la democràcia, les lleis educatives s’han esforçat a plasmar als seus articles bones intencions d’integració que en la pràctica s’han quedat en no res. No han arribat a cap lloc perquè en realitat no respecten la diversitat cultural, sinó que pretén l’assimilació de la cultura dominant per esborrar les diferències. Com déiem, aquest és el cas històric de la cultura gitana, però també s’ha reproduït en els nouvinguts que arribaren a l’estat cercant el somni promés a cop de rajola. Per no parlar del maltractament cultural sofert en la perifèria peninsular. També han acabat en fracàs les adaptacions curriculars que segreguen els alumnes i els etiqueten en funció de les seues capacitats. Les comunitats d’aprenentatge proposen solucions diferents i aconsegueixen integrar totes les minories sense trepitjar-les. Per al segon cas, proposen formar grups heterogenis de treball en les aules. Amb aquesta tècnica, a l’IES Karrantza (País Basc) varen aconseguir que, mantenint tot l’alumnat dins l’aula, un grup que suspenia quasi totes les assignatures començara a recuperar-les en tan sols un any.

En definitiva, les comunitats d’aprenentatge pretenen fer partícips de l’escola a tots els agents socials. Es presenta com una proposta adaptada a la societat de la informació i que dóna solució als problemes d’aquesta. Sembla que per fi podrem desprendre’ns del llast de l’educació tradicional totalment anacrònica per afrontar els reptes de l’ensenyament del segle XXI.

Bibliografia

Alfageme, A. (2006). Sociología de la educación. Bases para una práctica atenta a la diversidad. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I.

Elboj, C., Puigdellívol, I., Soler, M., & Valls, R. (2002). Comunidades de aprendizaje. Transformar la educación. Barcelona: Graó.

Flecha, R. (28/09/2006). Los sueños son posible, mejorar la realidad sin sueños es imposible. (M. Vieites, Entrevistador) Escuela.

Flecha, R., Padrós, M., & Puigdellívol, I. (2003). Comunidades de aprendizaje. Transformar la organización escolar al servicio de la comunidad. Organización y gestión educativa, 11 (5), 4-8.

Jordán, J. (2000). ¿Qué educación intercultural para nuestra escuela? A Diversos autors, II Jornada del Consejo Escolar de Navarra con los Consejos Escolares de Centro (p. 65-75). Pamplona: Consejo Escolar de Navarra. Departamento de Educación y Cultura.

Aelita Andre

Supose que tots recordareu a Ken Robinson recordant les paraules de Picasso sobre la creativitat dels xiquets: "Tots els xiquets naixen artistes. El problema és seguir sent artistes al créixer".

Doncs avui vos presente a Aelita, possiblement l'exemple més superlatiu de la creativitat dels infants.

Vygotski i els processos psicològics

Any 1917. A l’Imperi Rus esclata la revolució contra l’antic règim del tsar Nicolau II i tots els seus avantpassats. A banda de les conseqüències polítiques i socials, aquesta revolució va suposar un autèntic despertar en els camps de les ciències i la investigació. Varen brollar una gran quantitat de nous pensaments, molts dels quals avui en dia encara són d’actualitat. En psicologia, Lev Semyonovich Vygotski va ser la figura més important. En paraules de Stephen Toulmin (1978), “el Mozart de la psicologia”.

Sens dubte, que algú definís el personatge que ens ocupa d’aquesta manera ja és molt significatiu. Vygotski però, provenia dels camps de la filosofia i la història i va irrompre en la psicologia del moment contra tot pronòstic. Sense ser conegut per ningú, en el Segon Congrés de Psiconeurologia del 1924 celebrat a Sant Petersburg, va ser capaç de donar una solució a la profunda crisi que patia la psicologia en els anys vint, dividida, per dir-ho de forma resumida, entre un objectivisme reduccionista i una psicologia descriptiva. Els primers reduïen “les funcions superiors a l’esquema reactiu dels reflexes” (Rivière, 1984, p. 57) mentre que els segons defenien que “el desenvolupament és condició de l’aprenentatge que constitueix un procés extern d’incorporació del medi; però l’aprenentatge no és condició fonamental del desenvolupament” (Rivière, 1984, p. 58).

Entre aquests dos bàndols, com dèiem, Vygotski va tirar pel dret. Sense reduir-ho tot a purs reflexes, com feien els primers, Vygotski es va atrevir a modificar, crec que no a contradir completament (Rodríguez, 1999), la teoria constructivista de Piaget per introduir la zona de desenvolupament potencial, en la qual l’aprenentatge precedia el desenvolupament i donava al professor un paper molt important com a guia. Es pot aprendre algun coneixement sense haver assolit la maduresa mental necessària? Sí, i tant. Sempre que quede dins l’abast del xiquet, i amb l’ajuda d’alguna persona amb més coneixements. La gran diferència respecte de Piaget és el suport a la diferència que això suposa, front a la homogeneïtzació de les etapes del desenvolupament constructivista.

Amb molt d’encert també, Vygotski, mitjançant la seua teoria historico-cultural, va dir que el context social no tan sols influeix en l’aprenentatge sinó que el vehicula. I certament, les societats estan carregades de símbols que forgen les persones. Segons l’autor, el context social té una profunda influència en com pensem, així com què pensem. Això també vol dir que l’aprenentatge al llarg de la història també ha anat canviant juntament amb els canvis socials. Si pareix tan obvi, com és que ningú abans que ell ho havia plantejat?

Més enllà de conceptes teòrics, el personatge que ens ocupa va fer un gran esforç per “apro-par-se als processos educatius reals, tant als xiquets normals com als xiquets amb necessitats especials” (Rivière, 1984, p. 63). En aquest sentit, es va interessar d’una manera molt humana als xiquets amb deficiències cognitives, el que en aquell moment s’anomenava defectologia. Sent realment un avançat al seu temps, Vygotski va establir que aquests alumnes “poden requerir una educació especial, degut a que el seu funcionament psicològic és també «especial»” (Rivière, 1984, p. 64). És per això que es va centrar en “les seues funcions i les seues característiques més positives, enlloc dels seus aspectes més deficitaris” (Rivière, 1984, p. 64). Realment és un plantejament que és molt actual, està en consonància amb les diversificacions curriculars per adaptar els continguts.

Però Vygotski no va poder aprofundir les seues obres. Va morir massa jove (als 37 anys) i, a més va patir una doble censura. Primer dins el seu propi país, ja que Stalin el va titllar d’anticomunista, va prohibir les seues obres i va fer silenciar el seu grup de treball. A la mort del dictador l’any 1952, els seus treballs es varen tornar a publicar, però sense tindre massa ressò ni dins ni fora de l’URSS. Als anys 60, en plena Guerra Freda, les teories de Vygotski varen arribar molt mutilades als Estats Units i no fou fins els anys 80 quan realment es va redescobrir la seua obra. Encara avui en dia no es coneixen tots els seus treballs.

Vygotski va plantejar molts problemes que encara avui en dia s’intenten resoldre a les nostres escoles. Les seues teories hagueren fet avançar molt en el camp pedagògic si s’hagueren pogut dur a terme molt abans. Fins on hagués sigut capaç d’arribar si hagués pogut i l’hagueren deixat arribar?

Referències bibliogràfiques

Herrera, R. (16/02/2008). La teoría del aprendizaje de Vygotski. Recollit de Innovar en educación: http://innovemos.wordpress.com/2008/02/16/la-teoria-del-aprendizaje-de-vygotski/

Rivière, À. (1985). La psicología de Vygotski. Madrid: Visor Libros.

Rodríguez, W. (1999). El legado de Vygotski y de Piaget a la educación. Revista Latinoamerica-na de Psicología, 31, 477-489. Recuperat a http://www.redalyc.org/pdf/805/80531304.pdf

Veresov, N. (2010). Introducing cultural historical theory: main concepts. Kulturno-istorícheskaya psijologuia, 83-90. Recuperat 19 novembre 2014, a http://nveresov.narod.ru/KIP.pdf. Traduït per Aguilar, E., a http://vygotski-traducido.blogspot.com.es/2011/11/teoria-historico-cultural.html

Vygódskaya, G. (31/07/2001). His life. Recollit de Internet Archive: Wayback Machine: http://web.archive.org/web/20010731052717/www.j51.com/~tatyana/his_life.htm. Traduït per Aguilar, E., a http://vygotski-traducido.blogspot.com.es/2011/05/su-vida.html

Bibliografia

Fundación Infancia y Aprendizaje. (1997). Hacia un curriculum cultural: La vigencia de Vygotski en la educación. Madrid: Fundación Infancia y Apredizaje.

Kozulin, A. (1994). La psicología de Vygotski: Biografía de unas ideas. Madrid: Alianza.

Vygotski, L. S. (2000). El desarrollo de los procesos psicológicos superiores. Barcelona: Crítica.

Montessori i la pedagogia científica

La pedagogia científica desenvolupada per la Doctora Maria Montessori va suposar un gran avanç en la pedagogia que a hores d’ara encara se segueix aplicant en moltes escoles del món. Li hem d’atribuir la concepció de posar als alumnes per damunt dels docents, de manera que són els propis infants qui lideren el seu aprenentatge guiat, que no imposat, pel professor. Pense que era i és molt important el respecte cap als xiquets i xiquetes.

Baix el meu punt de vist és una pedagogia interessantíssima. Posà en pràctica metodologies revolucionàries que caldria introduir en el sistema educatiu públic, com ara la disciplina activa, l’autoaprenentatge i el descobriment o la constant recerca de la motivació del seu alumnat. Però el punt més destacat de la seua pedagogia és que l’objectiu de Montessori era el ple desenvolupament de la intel·ligència dels xiquets. A l’escola no s’anava a que el mestre transmetera uns coneixements, sinó que era l’infant qui havia de trobar la manera d’aprendre aquells coneixements mitjançant l’ús de material específic confeccionat per la mateixa Montessori i per la col·laboració mútua entre adult i xiquet.

Voldria remarcar l’enorme importància d’aquesta pedagogia, la qual creava un món especial-ment dissenyat per als alumnes. Els espais, els materials, els jocs, etc., tot era ideat per fomentar la motivació per aprendre. Tot un microcosmos construït des de l’observació científica de les necessitats dels alumnes. Molts aspectes s’haurien de rescatar per aplicar-los als nostres centres.

El krausisme a Espanya

El krausisme trobà a l’Espanya del segle XIX uns acèrrims seguidors desitjosos d’aplicar aquella filosofia que provenia d’Alemanya. Varen voler obrir aquell país tancat en si mateix, dominat per una ideologia conservadora i profundament catòlica que li negava el progrés. El krausisme portà aires renovadors (ètica, honestedat, llibertat individual) que eren molt necessaris per a aquella societat. Tenien una concepció de la humanitat molt avançada per a la seua època i que no va ser entesa per una bona part de la població.

Els krausistes desenvoluparen la seua activitat majoritàriament en l’ensenyament i la pedagogia. Camps en els que feren grans avanços. Tan grans que fins i tot hi ha aspectes del sistema educatiu actual que encara no han pogut arribar a aquells nivells de modernitat. Arran del krausisme es constituí la Institución Libre de Enseñanza destinada a aplicar aquests ideals a l’ensenyament. És indubtable que feren un grandíssim treball. No tan sols pels ideals (educació activa, classes experimentals, capacitat crítica, harmonització de les matèries...) sinó també per la universalitat de l’educació per a les classes baixes i a les zones rurals més aïllades. Van ser uns veritables lluitadors contra l’alt índex d’analfabetisme.

Tot i això, l’oposició dels sectors més conservadors i la falta d’acció en altres àmbits impor-tants, com l’economia o la política, varen frustrar el canvi social que pretenien. Certament, l’educació era un camp principal en el qual actuar però calia ampliar les fronteres de l’acció. El seu recorregut acabà tràgicament amb el començament de la Guerra Civil, el que suposà un gran pas enrere en educació del qual la nostra societat encara ara no s’ha recuperat. No hi ha dubte que ara viuríem en un país molt més avançat si aquells valors hagueren perdurat.