La Revolució Industrial va suposar durant els segles XVIII i XIX un canvi econòmic espectacular. Aquell canvi econòmic també va portar un canvi social profund. Una de les conseqüències de tot això va ser l’aparició dels sistemes d’educació públics en els països industrialitzats de l’època. Aquells sistemes tenien com a objectiu formar els alumnes de les seues aules en futurs treballadors de les indústries. El sistema educatiu es fonamentava en l’autoritat del professor, la subordinació de l’alumne i l’aprenentatge per repetició, quasi sense enteniment, de matèries i continguts que foren útils per a aquells estudiants que eren la potencial mà d’obra de les fàbriques. Tots aquells patrons de comportament responien a l’ordre i obediència social que els poders econòmics volien que es complira.
Avui en dia, tot i els grans canvis que hi ha hagut en la nostra societat, la metodologia que encara regna amb majoria absoluta al sistema educatiu de molts estats, entre ells l’espanyol, és aquella que va sorgir fruit de la societat industrial. La nostra societat, però, ha evolucionat per esdevenir la societat de la informació, en la qual la desigualtat ja no es fonamenta en el poder econòmic, sinó en la facilitat d’accés a aquesta informació. Estem acostumats a escoltar que l’aparició d’internet ha democratitzat l’ensenyament i que ara els coneixements estan a l’abast de tothom. Per tal que això siga realment cert, cal que les institucions públiques posen a l’abast dels més desafavorits l’accés a les noves tecnologies de la informació, igual que la gent amb més recursos el té pels seus propis mitjans.
Al nostre sistema educatiu, però, hi ha iniciatives molt interessants que sorgeixen com a alternatives a la metodologia tradicional d’ensenyament de la que parlàvem més amunt. Les comunitats d’aprenentatge naixen als anys setanta per superar les desigualtats originades per la nova societat de la informació. Aquestes són molt més que un mètode pedagògic. Són projectes que organitzen els centres escolars d’una manera diferent de la que estem acostumats. Les comunitats d’aprenentatge proposen una integració global de tots i totes en el procés d'ensenyament-aprenentatge: integració d’alumnes avantatjats i alumnes amb dificultats; integració de la diversitat cultural; superació de les desigualtats sexistes; integració de les famílies, associacions i grups.
Les comunitats d’aprenentatge fonamenten la seua manera de fer en l’aprenentatge dialògic. Això és, ni més ni menys, que la democràcia més pura portada a l’escola. Mares, pares, familiars, associacions de tots tipus, mestres, experts i voluntaris prenen totes les decisions educatives. Entre tots decideixen quina serà l’educació que rebran els seus infants, estableixen quines són les necessitats a satisfer i planifiquen l’ordre de prioritats d’aquestes. Com el seu nom indica, són comunitats gestionades de forma grupal que, tot i haver de complir el currículum oficial, poden decidir com és l’aprenentatge dels alumnes. En el meu punt de vista, és una manera d’actuar que respecta la diversitat cultural i s’oposa frontalment a l’homogeneïtzació que ens volen imposar els poders econòmics a través dels polítics que ens governen.
El mètode d’integració que es proposa des de les comunitats d’aprenentatge, ha portat a vore una llum en la resolució d’una integració històricament pendent a casa nostra, com és la convivència amb la cultura gitana. Des que es va recuperar la democràcia, les lleis educatives s’han esforçat a plasmar als seus articles bones intencions d’integració que en la pràctica s’han quedat en no res. No han arribat a cap lloc perquè en realitat no respecten la diversitat cultural, sinó que pretén l’assimilació de la cultura dominant per esborrar les diferències. Com déiem, aquest és el cas històric de la cultura gitana, però també s’ha reproduït en els nouvinguts que arribaren a l’estat cercant el somni promés a cop de rajola. Per no parlar del maltractament cultural sofert en la perifèria peninsular. També han acabat en fracàs les adaptacions curriculars que segreguen els alumnes i els etiqueten en funció de les seues capacitats. Les comunitats d’aprenentatge proposen solucions diferents i aconsegueixen integrar totes les minories sense trepitjar-les. Per al segon cas, proposen formar grups heterogenis de treball en les aules. Amb aquesta tècnica, a l’IES Karrantza (País Basc) varen aconseguir que, mantenint tot l’alumnat dins l’aula, un grup que suspenia quasi totes les assignatures començara a recuperar-les en tan sols un any.
En definitiva, les comunitats d’aprenentatge pretenen fer partícips de l’escola a tots els agents socials. Es presenta com una proposta adaptada a la societat de la informació i que dóna solució als problemes d’aquesta. Sembla que per fi podrem desprendre’ns del llast de l’educació tradicional totalment anacrònica per afrontar els reptes de l’ensenyament del segle XXI.
Bibliografia
Alfageme, A. (2006). Sociología de la educación. Bases para una práctica atenta a la diversidad. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I.
Elboj, C., Puigdellívol, I., Soler, M., & Valls, R. (2002). Comunidades de aprendizaje. Transformar la educación. Barcelona: Graó.
Flecha, R. (28/09/2006). Los sueños son posible, mejorar la realidad sin sueños es imposible. (M. Vieites, Entrevistador) Escuela.
Flecha, R., Padrós, M., & Puigdellívol, I. (2003). Comunidades de aprendizaje. Transformar la organización escolar al servicio de la comunidad. Organización y gestión educativa, 11 (5), 4-8.
Jordán, J. (2000). ¿Qué educación intercultural para nuestra escuela? A Diversos autors, II Jornada del Consejo Escolar de Navarra con los Consejos Escolares de Centro (p. 65-75). Pamplona: Consejo Escolar de Navarra. Departamento de Educación y Cultura.