La situació de l'Educació Artística

Des del meu punt de vista, no hi ha dubte que no són bons temps per a l’Educació Artística a les escoles i instituts, fins i tot no són bons temps ni per a l’educació en general. La nova llei educativa del govern del Partit Popular, amb el ministre Wert com a principal artífex, margina i menysprea de forma sistemàtica qualsevol tipus d’ensenyament artístic, ja plàstic, visual, escultòric, musical o dramàtic.

Ja amb l’anterior llei, tot i que amb deficiències però amb un caire molt més progressista, la presència de les arts era molt baixa front a les mal anomenades assignatures instrumentals. El procés desitjat hagués sigut una major presència de la música i les arts plàstiques en l’horari dels estudiants. Tot just al contrari, la LOMQE relega a l’optativitat les assignatura d’Educació Plàstica i Visual perquè, en paraules del propi Wert, “distrauen”.

De què distrauen senyor ministre? O és que volia dir “no interessen”? Segurament les dues coses. Als governants, amb el pretext de la qualitat i la lluita contra el fracàs escolar, ens estan marcant un gol amb la seua política hiperconservadora. No els interessen les assignatures artístiques perquè exerciten l’altre costat del cervell, el de la creativitat, que porta a una reflexió interna del estem vivim, que apel·la als sentiments, les emocions i el pensament lliure. Conseqüències totes elles diametralment oposades al que volen les elits dirigents. Ells i elles el que volen és fomentar coneixements rígidament estructurats, sense marge a la improvisació, sense qüestionaments, on no hages d’interpretar res perquè ja ho fan ells per tu. No negaré que les matèries com matemàtiques i llengua són importants per a la comunicació i la integració en la societat, però per descomptat no ho són més que els ensenyaments artístics.

Ja fa molt de temps que l’art va perdre el prestigi que antigament va tindre dins el món educatiu. Són molts anys els que han dedicat certes estructures de poder per desprestigiar-lo. Ells han menyspreat l’educació artística per a restar-li valor i convéncer-nos a tots, i quan han aconseguit això és quan han vingut a dir-nos “les arts distrauen, les deixem en aquest racó”. Si no es recupera el terreny perdut, si no es torna a posar en les arts, amb el reconeixement social que li pertoca, no tindrem la força per reclamar que l’educació artística tinga més pes en les nostres escoles i els nostres instituts.